Meracòvia neix en un somni ...

      M'havia quedat adormida, em sentia lleugera. Entre somnis, percebia una tènue brisa que acariciava el meu rostre. Sentia a la llunyania aldarulls, carreres, rialles, plors i discussions que em van despertar. Percebia l'olor de flors silvestres i de terra mullada, però no podia veure més enllà d'un parell de metres, una espessa boira m'envoltava. Amb prou feines podia veure el terra, però intuïa que el que tenia sota els peus eren còdols, ja que cada vegada que em movia xerrotejaven.

     Passaven pel meu costat innombrables figures etèries, homes, dones i nens de diferents edats, de diferents èpoques. Em somreien i desapareixien de la meva vista lleugers, com si sabessin on dirigir-se.
—Hola —Em va recórrer un calfred per l'esquena, em vaig girar i la vaig veure allà, davant meu. La figura d'una dona tan etèria com la gent que havia vist abans.
—Hola, qui ets? —Li vaig preguntar.
—No ho sé —Em va respondre, mentre començava a caminar ingràvida al meu voltant. —Crec que sóc producte de la teva imaginació.
—Qui són totes aquestes persones?
—Personatges imaginats no escrits encara. Vine, acompanya'm.
    Ens vàrem endinsar en l'espessor de la boira cap a algun lloc que ella devia conèixer. Tot d'una va desaparèixer la boira davant nostre i la figura que m'acompanyava es va fer gairebé invisible, però encara podia sentir la seva veu.
—Veus aquest lloc? Es diu Limbus. Aquí es materialitzen els personatges de les històries que ja han estat escrites. Ara són de color gris, però quan la gent els comenci a llegir adquiriran moltíssim color i marxaren cap a la Vall.
Vaig notar cert desdeny quan em va tornar a parlar.
—Guaita aquells envanits, van cap a la Vall sense haver estat llegits encara. És clar, saben per endavant que els llegiran milers i milers de persones.
     Tot d'una em va agafar de la màniga i va tirar de mi a tota velocitat, tot just tocava el terra. Vam arribar a un lloc màgic.
—Aquest és la Vall, va somriure.
     Milers i milers de personatges passejaven per aquell paisatge paradisíac, uns amb més color que altres. Al nord de la Vall sobresortia a més altura una terrassa empedrada on es veien més personatges, uns grisos i altres més acolorits.
—Què és aquest lloc? —Li vaig preguntar a la meva guia.
—És el Belvedere. Aquí passegen els personatges més antics.
—Puc anar-hi? —Li vaig proposar.
—No, no pots, no has estat escrita encara. Es va adonar de la meva decepció i em va dir:
—Anem,  envoltarem la Vall, des de l'altre costat podràs observar el Belvedere més a prop.
     Novament em vaig sentir arrossegada per ella i vam recórrer el perímetre de la Vall fins arribar a l’altre costat. Allà sota vaig començar a reconèixer a molts personatges. Mai els hauria imaginat així. Uns grisos, altres amb els colors esmorteïts i molt pocs amb els colors vius i refulgents. De tots aquells personatges, em va cridar l'atenció un, era completament gris i només tenia acolorit el cap cobert amb un barret fort negre.
—Qui és aquell senyor? —Li vaig indicar a la meva Cicerona, apuntant amb un dit.
—Ah! El senyor Bloom. Et preguntaràs per què està així. Molta gent comença a llegir la seva història, però es cansen i ho deixen.
—Oh! Comprenc...
—No et preocupis, tinc entès que cada 16 de juny  resplendeix més que els grans clàssics i és el rei de la Vall.
     Estava cansada, em pesaven les parpelles i amb prou feines podia mantenir els ulls oberts. Em vaig dirigir a la meva guia de nou.
—He de marxar, però que no sé com fer-ho.
—Sí  que ho saps —Em va respondre.
—Es va quedar pensativa per un moment i em va dir:
—Em podries fer un parell de favors?
—És clar que sí —Li vaig contestar.
—Podries  fer que la gent llegís als Grisos del Limbus i del Belvedere?
—Faré tot el que estigui a la meva mà. Quin és l'altre favor?
   Es retorçava les mans amb certa timidesa.
—Podries escriure sobre aquest lloc i sobre mi? No vull esvair-me i desaparèixer. Vull ser corpòria,  vull que la gent em llegeixi, vull tenir color.
   Em va entendrir la seva petició.
—És clar que sí, Meravella.
   Va somriure.
—Aquest és el meu nom? M'agrada.
—Si escric sobre tu i sobre aquest lloc, també hauré d'escriure sobre mi. Podré llavors visitar el Belvedere?
—És clar! Per cert, com anomenaràs aquest lloc?
—L’anomenaré Meracòvia.

© Vicenta Sánchez Sánchez, 2016

Meracòvia és un lloc on les boires dels nostres somnis teixeixen milers d'idees, personatges i històries que esperen embarcar en bells llibres per arribar a les mans dels lectors que amb la sorpresa d'un nen els llegirà, atorgant-los així el do de la immortalitat.

L'editorial desitja que els clàssics contemporanis tornin a estar de moda, ja que són una font de valors i referents culturals que ens uneixen. Hi ha molts més elements que ens acosten al passat dels que ens allunyen, només cal saber com pensaven i com sentien llavors per adonar-nos que no hem canviat tant.

A més, tenim la intenció de donar un espai als joves autors del panorama nacional i internacional i a tota classe de gèneres, perquè en la varietat està el gust. Per això a Meracòvia donarem lloc a aquests autors i a les seves obres, fomentant la diversitat i el contrast per satisfer a tots els paladars de joves amb cor adult i als adults amb cor jove.

Per al disseny de cobertes i il·lustracions comptarem amb la col·laboració dels millors il·lustradors del moment a nivell nacional, així com la col·laboració de joves promeses.